Les palles mentals reusenques

.

Quan era jove sempre oïa dir que, si te la pelaves massa, et quedaves calb i orb. Si apliquéssim aquesta saviesa popular a la nostra ciutat, a hores d'ara els perruquers poca feina hi tindrien –i menys els venedors de pintes–, així com els oculistes –com pots visitar un cec si tu mateix ja ho ets?–, encara que seria el paradís de l'ONCE. De fet, qui ens governa localment –agafem-ho com a conjunt, govern municipal i rodalies, i no només com a persona, l'alcalde– comença a semblar el de l'acudit aquell del quefe sioux: un foraster arriba al poblat sioux i pregunta pel Gran Quefe, i li contesten que és a la Gran Cascada. Quan el nouvingut pregunta on és la Gran Cascada, li contesten que el Gran Quefe se la «casca» cada dia en un lloc diferent.

I és que el tema «Gaudí» ja comença a ser la Gran Cascada reusenca –n'hi han més, però avui deixeu-me desfogar amb aquesta. Primer, que si nasqué a Reus; després, que si fou el projecte per a la façana de Misericòrdia; que si nasqué en una casa del carrer de Sant Vicenç; ara, que si féu –o se li demanà– un projecte per al Teatre Fortuny i tutti quanti…, i espereu-vos el que ens pot caure si algun inefable director de museu es troba amb una factura dels serveis prestats per una professional de l'amor de ca la Sol –prop de la casa suara esmentada on diuen les males veus que nasqué– entre els papers de l'arquitecte, de ben segur que n'hauria fet el distribuïdor!

Sóc de la creença que Gaudí va sortir per cames de la ciutat quan s'adonà que aquesta –i sobretot els qui l'habiten– no tenia remei en adonar-se que, més enllà del melic, poca cosa sabia veure més enllà –el campanar, sí, que és molt alt. De Gaudí, no en tenim res i no ens fa cap falta, però els nostres capitostos es van treure de la butxaca un Gaudí Centre –prou blasmat fins per aquells que s'autoproclamen els seus Amics–, que vés a saber per a què serveix més enllà de fer volar coloms –o sigui, comptar els visitants per tropessientos, quan jo mai hi he vist fer cap cua; previsors, ells, ja han ampliat l'horari de visita; d'això, se'n diu ser previsor, sí senyor– i omplir-se la boca d'una cosa que no saben què és –verbigràcia, un centre d'interpretació, o així ens van vendre la moto quan l'estaven fent. A més a més, en un edifici que si ja era lleig quan s'aixecà i fora de lloc al Mercadal –quants no havíem cridat i pintat allò de «goma 2» al seu davant o en alguna paret?–, amb el restiling que li han donat amb metall i vidre, ara cada cop que passes per la plaça i hi peta al sol a la façana, no para de fer-te la rateta i és d'allò més emprenyador.

La darrera pensada ha estat la de «vendre calces i calçotets» amb la campanya promocional, i marca, «Reus Vitalitat Gaudí» –els que no en vengueu, d'aquests productes, no patiu: diuen els que l'han endegat que també us arribarà l'hora (esteu avisats).

Res, xiquets: per feina, els de dalt i rodalies, no crec que hi vagin mai, però els farts de riure que ens podem fer amb ells no tenen preu. Si el Tortell Poltrona no troba pallassos per al seu circ, a la Casa de la Vila n'hi ha un pou.

I, mentre, la ciutat es va esllanguint i adormint, que potser és d'això del que es tracta, de donar al poble allò que ja inventaren els cèsars i emperadors romans perquè no els atabalessin i els deixessin manegar sense oposició: us parlo del «panem et circenses». Ja m'enteneu.