Ganxetes i Ganxets,
Si treieu el cap per la finestra, encara veureu la bandera al campanar. I avui, tot i que el vent no és el típic mestral que ens oreja, la mica que fa la fa voleiar més airosa i no està tan arraulida com altres jorns.
Des de l'IMAC no crec que la vegin, perquè la seva casa resta una mica més amagada i només té dos pisos.
Salutacions!
Post scriptum: Avui no us penjo cap foto perquè ja sabeu com és i com flameja al vent.
dilluns, 21 de juliol del 2008
dissabte, 19 de juliol del 2008
La senyera al campanar
.
«Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat.»
Sí, sí, és ella i avui, 19 de juliol, encara hi és, encimbellada, presidint el cel reusenc.
De fet, aquest post el volia penjar ahir, però el 18 de juliol, a casa nostra, porta mals records. I és que ja fa dies que me la miro. Algú s'encarrega de col·locar-la com a símbol de festa per Sant Pere, mentre dura la festa major, i després la tornen a treure fins a la propera, però enguany no ha estat així.
Passaven els dies i encara hi era, i hi és. Pensava, jo, que potser la traurien quan s'acabessin allò que el programa oficial en diu actes posteriors a la festa major, però me'l vaig mirar i vaig veure que el darrer era el dia 5 de juliol. Què cot, doncs, celebrava la ciutat? S'apropava el 18 de juliol i vaig pensar: «—No celebrarem pas l'Alsamiento?». Si més no, aquesta bandera blanca de la ciutat, amb la rosa al mig, fou imposada per l'Ajuntament feixista d'aleshores, durant els anys 40, en substitució de la veritable, de color vermell fosc –potser que la recuperem ja, no us sembla?–. Però no vaig sentir coets de bon matí ni la banda de cornetes i tambors pels carrers. Falsa alarma.
És clar que, un bon amic, em va comentar que potser es tornava a celebrar la festa de Santa Marina, que s'escau aquest dia, amb la seva fira a Misericòrdia, on acudia la població de Reus a prendre la fresca sota els vells arbres de la plaça i a comprar alguna joguina i llaminadures per a la canalla. Però tampoc ha estat així, si més no, a Misericòrdia no me'n van saber donar raó.
Avui, doncs, em pregunto si és que no estem ja en els actes previs a les festes de Misericòrdia, més de dos mesos per avançat!, però com que l'IMAC encara no ha publicat el programa oficial, no ho puc consultar. No sé com ho aclariré, per tant, què recot fa penjada encara allí dalt, la pobra, esllanguida, si no és per algun suau oreig que de tant en tant la fa voleiar.
I és que amb els símbols s'ha de ser curós i tenir-los com a tals, si no, perden la seva funció. Les banderes onegen per algun motiu, així com els gegants i la mulassa o els balls surten per festa major. No s'ha encarregat l'Ajuntament de treure les banderes i els domassos del seu balcó, els escenaris dels concerts dels carrers i places…, perquè, doncs, no baixa la bandera del campanar? Què pensaríeu si després de Sant Pere haguéssim deixat els gegants al mig de la plaça, les galeres al Castell o els caps dels nanos a les Pescateries? Que algú o alguns són uns descurats o que els símbols se'ls passen per l'engonal. Això és el que jo penso; segur que valtros també.
Apa, tècnics de l'IMAC, poseu-vos les piles i feu-la despenjar! De fet, encara espero les vostres valoracions de la festa major –o les de la regidora fotogènica–, però després de la cagada amb els talls de la processó, més val que no remenem la merda, que a ciutat fa pudor…, a la muntanya no.
«Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat.»
Sí, sí, és ella i avui, 19 de juliol, encara hi és, encimbellada, presidint el cel reusenc.
De fet, aquest post el volia penjar ahir, però el 18 de juliol, a casa nostra, porta mals records. I és que ja fa dies que me la miro. Algú s'encarrega de col·locar-la com a símbol de festa per Sant Pere, mentre dura la festa major, i després la tornen a treure fins a la propera, però enguany no ha estat així.
Passaven els dies i encara hi era, i hi és. Pensava, jo, que potser la traurien quan s'acabessin allò que el programa oficial en diu actes posteriors a la festa major, però me'l vaig mirar i vaig veure que el darrer era el dia 5 de juliol. Què cot, doncs, celebrava la ciutat? S'apropava el 18 de juliol i vaig pensar: «—No celebrarem pas l'Alsamiento?». Si més no, aquesta bandera blanca de la ciutat, amb la rosa al mig, fou imposada per l'Ajuntament feixista d'aleshores, durant els anys 40, en substitució de la veritable, de color vermell fosc –potser que la recuperem ja, no us sembla?–. Però no vaig sentir coets de bon matí ni la banda de cornetes i tambors pels carrers. Falsa alarma.
És clar que, un bon amic, em va comentar que potser es tornava a celebrar la festa de Santa Marina, que s'escau aquest dia, amb la seva fira a Misericòrdia, on acudia la població de Reus a prendre la fresca sota els vells arbres de la plaça i a comprar alguna joguina i llaminadures per a la canalla. Però tampoc ha estat així, si més no, a Misericòrdia no me'n van saber donar raó.
Avui, doncs, em pregunto si és que no estem ja en els actes previs a les festes de Misericòrdia, més de dos mesos per avançat!, però com que l'IMAC encara no ha publicat el programa oficial, no ho puc consultar. No sé com ho aclariré, per tant, què recot fa penjada encara allí dalt, la pobra, esllanguida, si no és per algun suau oreig que de tant en tant la fa voleiar.
I és que amb els símbols s'ha de ser curós i tenir-los com a tals, si no, perden la seva funció. Les banderes onegen per algun motiu, així com els gegants i la mulassa o els balls surten per festa major. No s'ha encarregat l'Ajuntament de treure les banderes i els domassos del seu balcó, els escenaris dels concerts dels carrers i places…, perquè, doncs, no baixa la bandera del campanar? Què pensaríeu si després de Sant Pere haguéssim deixat els gegants al mig de la plaça, les galeres al Castell o els caps dels nanos a les Pescateries? Que algú o alguns són uns descurats o que els símbols se'ls passen per l'engonal. Això és el que jo penso; segur que valtros també.
Apa, tècnics de l'IMAC, poseu-vos les piles i feu-la despenjar! De fet, encara espero les vostres valoracions de la festa major –o les de la regidora fotogènica–, però després de la cagada amb els talls de la processó, més val que no remenem la merda, que a ciutat fa pudor…, a la muntanya no.
dimecres, 16 de juliol del 2008
A voltes amb la democràcia
.
Seguint amb la meva reflexió del post anterior, en el darrer paràgraf, us recomano la lectura de l'article d'Antoni Viñuales, "Democràcia, la menys dolenta de les dictadures", de l'edició del dimecres 16 de juliol d'El Punt (p. 11).
Si hi reflexionem fredament, podem afirmar que té més raó que un sant baró.
Bona i profitosa lectura!
Seguint amb la meva reflexió del post anterior, en el darrer paràgraf, us recomano la lectura de l'article d'Antoni Viñuales, "Democràcia, la menys dolenta de les dictadures", de l'edició del dimecres 16 de juliol d'El Punt (p. 11).
Si hi reflexionem fredament, podem afirmar que té més raó que un sant baró.
Bona i profitosa lectura!
dimarts, 15 de juliol del 2008
Les palles mentals reusenques
.
Quan era jove sempre oïa dir que, si te la pelaves massa, et quedaves calb i orb. Si apliquéssim aquesta saviesa popular a la nostra ciutat, a hores d'ara els perruquers poca feina hi tindrien –i menys els venedors de pintes–, així com els oculistes –com pots visitar un cec si tu mateix ja ho ets?–, encara que seria el paradís de l'ONCE. De fet, qui ens governa localment –agafem-ho com a conjunt, govern municipal i rodalies, i no només com a persona, l'alcalde– comença a semblar el de l'acudit aquell del quefe sioux: un foraster arriba al poblat sioux i pregunta pel Gran Quefe, i li contesten que és a la Gran Cascada. Quan el nouvingut pregunta on és la Gran Cascada, li contesten que el Gran Quefe se la «casca» cada dia en un lloc diferent.
I és que el tema «Gaudí» ja comença a ser la Gran Cascada reusenca –n'hi han més, però avui deixeu-me desfogar amb aquesta. Primer, que si nasqué a Reus; després, que si fou el projecte per a la façana de Misericòrdia; que si nasqué en una casa del carrer de Sant Vicenç; ara, que si féu –o se li demanà– un projecte per al Teatre Fortuny i tutti quanti…, i espereu-vos el que ens pot caure si algun inefable director de museu es troba amb una factura dels serveis prestats per una professional de l'amor de ca la Sol –prop de la casa suara esmentada on diuen les males veus que nasqué– entre els papers de l'arquitecte, de ben segur que n'hauria fet el distribuïdor!
Sóc de la creença que Gaudí va sortir per cames de la ciutat quan s'adonà que aquesta –i sobretot els qui l'habiten– no tenia remei en adonar-se que, més enllà del melic, poca cosa sabia veure més enllà –el campanar, sí, que és molt alt. De Gaudí, no en tenim res i no ens fa cap falta, però els nostres capitostos es van treure de la butxaca un Gaudí Centre –prou blasmat fins per aquells que s'autoproclamen els seus Amics–, que vés a saber per a què serveix més enllà de fer volar coloms –o sigui, comptar els visitants per tropessientos, quan jo mai hi he vist fer cap cua; previsors, ells, ja han ampliat l'horari de visita; d'això, se'n diu ser previsor, sí senyor– i omplir-se la boca d'una cosa que no saben què és –verbigràcia, un centre d'interpretació, o així ens van vendre la moto quan l'estaven fent. A més a més, en un edifici que si ja era lleig quan s'aixecà i fora de lloc al Mercadal –quants no havíem cridat i pintat allò de «goma 2» al seu davant o en alguna paret?–, amb el restiling que li han donat amb metall i vidre, ara cada cop que passes per la plaça i hi peta al sol a la façana, no para de fer-te la rateta i és d'allò més emprenyador.
La darrera pensada ha estat la de «vendre calces i calçotets» amb la campanya promocional, i marca, «Reus Vitalitat Gaudí» –els que no en vengueu, d'aquests productes, no patiu: diuen els que l'han endegat que també us arribarà l'hora (esteu avisats).
Res, xiquets: per feina, els de dalt i rodalies, no crec que hi vagin mai, però els farts de riure que ens podem fer amb ells no tenen preu. Si el Tortell Poltrona no troba pallassos per al seu circ, a la Casa de la Vila n'hi ha un pou.
I, mentre, la ciutat es va esllanguint i adormint, que potser és d'això del que es tracta, de donar al poble allò que ja inventaren els cèsars i emperadors romans perquè no els atabalessin i els deixessin manegar sense oposició: us parlo del «panem et circenses». Ja m'enteneu.
Quan era jove sempre oïa dir que, si te la pelaves massa, et quedaves calb i orb. Si apliquéssim aquesta saviesa popular a la nostra ciutat, a hores d'ara els perruquers poca feina hi tindrien –i menys els venedors de pintes–, així com els oculistes –com pots visitar un cec si tu mateix ja ho ets?–, encara que seria el paradís de l'ONCE. De fet, qui ens governa localment –agafem-ho com a conjunt, govern municipal i rodalies, i no només com a persona, l'alcalde– comença a semblar el de l'acudit aquell del quefe sioux: un foraster arriba al poblat sioux i pregunta pel Gran Quefe, i li contesten que és a la Gran Cascada. Quan el nouvingut pregunta on és la Gran Cascada, li contesten que el Gran Quefe se la «casca» cada dia en un lloc diferent.
I és que el tema «Gaudí» ja comença a ser la Gran Cascada reusenca –n'hi han més, però avui deixeu-me desfogar amb aquesta. Primer, que si nasqué a Reus; després, que si fou el projecte per a la façana de Misericòrdia; que si nasqué en una casa del carrer de Sant Vicenç; ara, que si féu –o se li demanà– un projecte per al Teatre Fortuny i tutti quanti…, i espereu-vos el que ens pot caure si algun inefable director de museu es troba amb una factura dels serveis prestats per una professional de l'amor de ca la Sol –prop de la casa suara esmentada on diuen les males veus que nasqué– entre els papers de l'arquitecte, de ben segur que n'hauria fet el distribuïdor!
Sóc de la creença que Gaudí va sortir per cames de la ciutat quan s'adonà que aquesta –i sobretot els qui l'habiten– no tenia remei en adonar-se que, més enllà del melic, poca cosa sabia veure més enllà –el campanar, sí, que és molt alt. De Gaudí, no en tenim res i no ens fa cap falta, però els nostres capitostos es van treure de la butxaca un Gaudí Centre –prou blasmat fins per aquells que s'autoproclamen els seus Amics–, que vés a saber per a què serveix més enllà de fer volar coloms –o sigui, comptar els visitants per tropessientos, quan jo mai hi he vist fer cap cua; previsors, ells, ja han ampliat l'horari de visita; d'això, se'n diu ser previsor, sí senyor– i omplir-se la boca d'una cosa que no saben què és –verbigràcia, un centre d'interpretació, o així ens van vendre la moto quan l'estaven fent. A més a més, en un edifici que si ja era lleig quan s'aixecà i fora de lloc al Mercadal –quants no havíem cridat i pintat allò de «goma 2» al seu davant o en alguna paret?–, amb el restiling que li han donat amb metall i vidre, ara cada cop que passes per la plaça i hi peta al sol a la façana, no para de fer-te la rateta i és d'allò més emprenyador.
La darrera pensada ha estat la de «vendre calces i calçotets» amb la campanya promocional, i marca, «Reus Vitalitat Gaudí» –els que no en vengueu, d'aquests productes, no patiu: diuen els que l'han endegat que també us arribarà l'hora (esteu avisats).
Res, xiquets: per feina, els de dalt i rodalies, no crec que hi vagin mai, però els farts de riure que ens podem fer amb ells no tenen preu. Si el Tortell Poltrona no troba pallassos per al seu circ, a la Casa de la Vila n'hi ha un pou.
I, mentre, la ciutat es va esllanguint i adormint, que potser és d'això del que es tracta, de donar al poble allò que ja inventaren els cèsars i emperadors romans perquè no els atabalessin i els deixessin manegar sense oposició: us parlo del «panem et circenses». Ja m'enteneu.
diumenge, 13 de juliol del 2008
Comença el viatge
.
M'ha costat fer-me a la mar procel·losa dels blocs, però l'afany per conèixer noves idees i realitats, així com la voluntat de comentar els quefers diaris i llençar-vos les meves parques reflexions, m'han fet decidir a crear aquest bloc.
Davant la immensitat internàutica, resto astorat, però espero, com diu el poeta, que el viatge sigui llarg i els fats propicis.
Sigueu-hi tots benvinguts!
Llevem l'àncora!
M'ha costat fer-me a la mar procel·losa dels blocs, però l'afany per conèixer noves idees i realitats, així com la voluntat de comentar els quefers diaris i llençar-vos les meves parques reflexions, m'han fet decidir a crear aquest bloc.
Davant la immensitat internàutica, resto astorat, però espero, com diu el poeta, que el viatge sigui llarg i els fats propicis.
Sigueu-hi tots benvinguts!
Llevem l'àncora!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)