Festa completa a Berga?

.

L'excels Escamarlà de Reus el dia de la seva glòria i plenitud (06/02/08)

Pels blocs reusencs que parlen –i no s'ho saben acabar– de la gran jornada reivindicativa de Berga, el passat dissabte 7 de febrer, comentant la presència dels dracs reusencs, petit i gran, de la cabra de Reus o de la víbria fallera, encara és hora que hi llegeixi cap paraula de record per l'inefable absent.

El dia abans al vespre, pels carrers i places de Reus, tots el ploràveu, l'homenatjàveu, en el 1r aniversari del seu pas a millor vida, i l'endemà, ni una paraula, ni un gest: HIPÒCRITES!!! Ell també hauria volgut ser-hi! I no fóreu capaços de portar a Berga les seves cendres, dins la gerra on descansen, agombolant-les entre els braços, deixant-li sentir el batec dels vostres cors abrusats per l'emoció dels milers d'ànimes aplegades a la plaça berguedana de Sant Pere, l'escalf del vostre panteix adelerat pel moment que estàveu vivint!

Quina falta de tacte, de respecte! Ell, l'Escamarlà de Reus, que no us demanà mai res, humil, senzill, aclaparat pel pes de la responsabilitat de tornar a fer ressorgir el bestiari reusenc del cul-de-sac on l'ha posat el basilisc, i on l'enfonsarà encara més la nonata cucafera si mai arriba a veure la llum gaudiniana del cel reusenc i és embotida a cops de martell en el seguici reusenc pel tècnic més tècnic de tots els tècnics que fan i desfan a l'IMAC!

Barruts! Ell, que fou rostit pel foc que tot ho purifica! Ell, que ja era pur abans de ser purificat! Com no fóreu capaços de prendre'l a la manifestació en suport de la cultura popular i tradicional amb l'ús de materials pirotècnics, ni que fos en forma de fotografia de gran format, muntada sobre cartró ploma –si portar les seves cendres us feia yu-yu– i acompanyada pels seus portadors i músics?

En què us heu convertit! Durs de cor, sepulcres emblanquinats, com els fariseus de l'Evangeli! Jesús va dir que deixéssiu que els morts enterressin els morts, però no va dir pas que els oblidéssiu!

El dissabte, amb aquest oblit malastruc, l'Escamarlà de Reus fou assassinat per segona vegada per aquells que se'n deien els seus «afligits i ploraners deixebles» 24 hores abans. Quanta misèria humana! Quant de podrimer espiritual!

Enyorat escamarlà, ja ho veus, tots t'han donat per la pala, però continues inspirant els meus actes! Jo no t'oblidaré, no puc, formes part ja del meu ADN foguer. Tu em feres veure la llum de la tradició, la deu on beu la festa del poble!

Ells no t'hi portaren, però hi eres: jo era tu, tu eres jo, aquell vespre fred en aquella població de la Catalunya primigènia. I els meus ulls espirituals et veien enjogassat mentre dansaves joiós entre les bèsties que hi acudiren d'arreu del país, acompanyant les guites berguedanes que omplien de foc i de caliu l'atmosfera festiva d'aquella plaça. Junt amb tu cridí, aplaudí, dansí, perquè eres tu qui m'omplies.

Jo no t'he abandonat i et prego que em tinguis present en el teu cel crustaci, a mi, que et tinc present en les meves pregàries. I així m'atreveixo a pregar-te, indigne i humil, que il·luminis els cervells aigualits d'aquells espanyols que han de fer la transposició de la Directiva europea 2007/23/CE, perquè si no, no podrem encendre ni una trista piula per adorar-te com cal. Gràcies.

Dotze mesos no fan un ball

.

El ball dels dotze mesos segons Joan Amades (Costumari Català)

Bé, xiquets, ja en tenim un altre al sac –o com diria el president Pujol, un altre «peix al cove»–, que del que es tracta és de fer gran la cosa, o sigui allò que s'anomena «la festa popular», sense saber ben bé què s'està fent.

Pels posts penjats als diferents blocs ganxets, veig que no hem perdut el mal costum de mirar-nos el melic i cridar amb totes les nostres forces el macos que som i com ho fem de bé. Doncs bé, deixeu-me que us esgarriï la festa, perquè jo no li veig el perquè, el suc ni el bruc d'aquest nou ball, tret d'ajudar a augmentar l'ego d'algú.

Primer de tot, caldria parlar de la seva gènesi. Feia temps que se'n parlava, de recuperar aquest ball, enmig de la fal·lera inflacionista que viu el món festiu reusenc –sobretot les dues festes majors–, fal·lera impulsada, tot cal dir-ho, des de l'IMAC. I cal assenyalar, per als que no ho sàpiguen, que aquesta dansa ja havia estat representada, als anys noranta del segle passat, a Montserrat, en una trobada de manifestacions populars del país, i ara fa tres o quatre anys a Capafonts, durant la seva festa major d'estiu, a càrrec de membres de la Coordinadora de Danses Tradicionals de Reus, més concretament del ball de gitanes, que ara han estat uns dels que l'han portada al carrer.

Posats, doncs, a recuperar «noves-velles» danses, i per tal de ser «lo más de lo más», els recuperadors es van anar a fixar en una dansa de la qual sabem «lo menos de lo menos», o sigui, res de res, tret de les dues ratlles que li dedica Joan Amades en el seu Costumari, qui, tot s'ha de dir, no es mulla gens ni mica, tret de dir quatre vaguetats que no ens ajuden a saber-ne res, més enllà que sembla ser vuitcentista (Permeteu-me, ara que acaba de sortir aquesta parauleta, que faci una petita marrada en el meu discurs: 'vuitcentista', segons els diccionaris, significa «relatiu o pertanyent al segle XIX», no al segle XVIII, com he pogut escoltar en algun mitjà de comunicació local i llegir a propòsit de la seva recuperació. Per tant, el ball, si mai fou ballat, no ho fou fa més de dos-cents anys, sinó cent-cinquanta a tot estirar. De res, però una mica de bona documentació seria d'agrair).

A més, com que tot el que es treu de bell nou al carrer tenim la mania d'haver-ho de justificar històricament –i no sé perquè ni li sé treure pas l'entrellat–, d'un temps ençà alguns ganxets i ganxetes es foten unes palles mentals dignes de constar en els annals de la ciutat. Si vull treure un nou element festiu al carrer, no tinc perquè justificar-lo en vés a saber quines pàgines de la història: el faig perquè em rota, perquè és fruit d'una necessitat de la comunitat o perquè ens hem trobat quatre sonats i ens ha abellit de fer-ho, no perquè es va fer, ballar o xiular en «l'època daurada» de la cultura tradicional (una altra palla mental contemporània).

I és que en el cas del ball que ens ocupa –com molt bé explica el Palomar al seu bloc–, aquesta dansa sembla ser més aviat un divertimento o una boutade de cap d'any dels senyors d'El Círcol que un ball popular.

I ara que ja el tenim al carrer –pagat entre tots, o sigui, amb els nostres impostos, 6.000 € de l'ala, que en diuen i que no és pas «moco de pavo»–, se'ns plantegen unes altres qüestions: què en fem?, quan el ballem?, el necessitem? L'hem pogut veure el 27 de desembre i qui no l'hagi vist, ho podrà fer durant la cavalcada de Reis. Si vol representar el pas del temps, el pas d'una any a un altre, no seria millor fer-ho per cap d'any? Què recot hi fotrà enmig de la cavalcada de Reis, que vol representar l'arribada dels Reis Mags d'Orient, portadors de les il·lusions dels més petits de casa, els quals ben poca saben del pas del temps més enllà de l'anar fent anys?

I és que les declaracions fetes per alguns dels membres de la Coordinadora, i que jo he pogut escoltar, en el sentit que creien que feia falta un ball per a aquest moment de l'any i ells ens han fet el favor d'oferir-nos-el, són més properes a un acudit que a una proposta raonada. Ens feia falta a Reus, aquest ball? Tenim una celebració pròpia de canvi d'any que el demanés a crits? Teníem un buit per omplir? Més aviat ha estat un divertimento, aquest cop d'uns benintencionats, però mal aconsellats per l'IMAC, em temo, que creu que la cultura popular i tradicional s'ha de fer des dels despatxos de l'administració. Amb aquesta proposta, ja són quatre les parides que, els dos darrers anys, ens hem hagut d'empassar els reusencs, junt amb la moixiganga, el basilisc i l'ou com balla. La proposta que jo faria per millorar la qualitat de la nostra festa fora consolidar, entre d'altres, alguns dels balls i danses que tenim a la ciutat, perquè més d'un té força feina per trobar balladors o consolidar la colla, a més que fora bo de fer un aggiornamento de les seves coreografies. I sóc molt conscient que més d'un i d'una dirà que això no és cert, però deixeu-me dir-vos que sé molt bé de què estic parlant.

Això sí, i tornant al ball dels dotze mesos, el mag Merlí de la Disney al mig de la rotllana no té gens ni mica de pèrdua. Tota una troballa dels balls més tradicionals de casa nostra!

Geganters de Reus: ¡Dignitat!

.


Perdoneu que trenqui el vostre –i meu– descans estiuenc, però no em puc estar de comentar-vos un fet –desgraciat– que vaig contemplar el diumenge passat –si no ho he fet fins ara és perquè l'havia d'interioritzar i pair-lo, a més de parlar-lo amb d'altres per veure de quin parer eren.

La cosa va anar així. Diumenge 17 d'agost, tarda, Hospitalet de l'Infant, Festes de Sant Roc, trobada i cercavila de bestiari i gegants de diverses poblacions: de Reus, el drac petit dels Diables de Reus i la Colla gegantera de Reus, amb els Vitxets, els Moros… i els Fadrins –sí, xiquets, no hi ha manera de perdre'ls o cremar-los d'un cop, de tant en tant reapareixen en els llocs més inversemblants: representen res?, serveixen per a res?

Comença la cercavila, totes les colles van fent, ballant, tirant foc els elements de foc, bona participació, la gent engrescada. Tot acaba on havia començat una gran plaça al costat de l'antic hospital que va donar nom a la població.

Les diferents colles fan un darrer ball de lluïment. D'una en una van sortint al mig de la plaça i fent el ball que les caracteritza i identifica, amb la música corresponent. Totes? No, n'hi ha una que ha acudit a la trobada sense grallers, sense músics propis: els geganters de Reus! Aquests són acompanyats per la colla de grallers de l'Hospitalet de l'Infant –força d'ells molt joves, aprenents de l'ofici, encara que correctes–, que, desconeixent la música del Valset dels Gegants de Reus, els hi interpreten una peça festiva que s'adiu ben poc amb el que ha de ser aquella ballada.

Perquè, veja'm –i deixeu-me que em repeteixi amb allò dels símbols d'un post anterior–, els gegants de Reus, no representen la ciutat allí on van?, no són un símbol de la mateixa, assumit per tothom?; per tant, no han d'actuar correctament i digna, amb la seva música pròpia? Ells no són pas la colla del pollastre galàctic que ens han endinyat als ciutadans reusencs el darrer any! Els gegants de Reus porten dos-cents anys d'història a l'esquena i es mereixen un respecte, sobretot per part de la colla que s'encarrega de treure'ls al carrer! Com és, doncs, que surten de qualsevol manera, àdhuc, sense músics, esperant que aquests ploguin del cel qual manà benefactor? Fins i tot una colla novella com la dels gegants d'Almoster portava la seva pròpia colla de grallers, amb vestits nous…, i agafeu-vos: tots eren músics de Reus, sortits de l'Aula de Sons de La Palma! Però encara n'hi ha més: la colla de grallers de l'Hospitalet era dirigida pel Gerard Pouget, músic també reusenc!

Al Sr. Eduard Ortiz, manefla i manaire de la colla, li hauria de caure la cara de vergonya de sortir així pel món –sembla que aquesta mena de desastrada actuació, m'han comentat, es repeteix en cada sortida que fan d'un temps ençà–, així com al seu xiquet, l'Adrià Ortiz Sirolla, que, a rel dels comentaris en un post del Consueta per Sant Pere passat, s'omplia la boca de l'orgull de ser geganter i de poder portar els gegants de la ciutat i engegava a prendre pel sac, amb insults, a aquells que s'atreviren a criticar als portadors. Perquè aquest xiquet, també músic, anava amb la colla fent ballar els gegants: no podia haver agafat una gralla i acompanyat, m'atreveixo a suggerir, del Gerard Pouget a la caixa tocar en aquell moment la música pròpia dels gegants reusencs?

L'altra colla reusenca, entre la qual hi havia el Ferran Sugranyes, membre de la Comissió de Protocol reusenca, no es podia creure el que estava veient i el comentari més estès entre tots ells fou que allò era patètic i feia pena. El Sugranyes comentava que ja feia anys que ell s'havia queixat a l'IMAC que els balls de la Coordinadora de Danses Tradicionals de Reus, dirigida per la inefable Montse Huguet, sortien de qualsevol manera als pobles on eren convidats o llogats, però que el que acabava de veure soprepassava tots els límits, molt més greu perquè es tractava d'un element tan representatiu de la ciutat com són els gegants, que vénen a ser en l'imaginari ciutadà com el seu escut o estendard.

No us vull atabalar més, però espero que aquest fet greu arribarà a l'IMAC en una propera reunió –no crec que llegeixin aquest post–, si més no a través de tres membres de la Comissió de Protocol que eren presents a l'Hospitalet el diumenge a la tarda: el Ferran Sugranyes, que ja he esmentat, el Gerard Pouget, també esmentat, i la Montserrat Sirolla, senyora i mare dels inefables Ortiz, i que anava amb la colla gegantera.

Geganters de Reus: dignitat, que no feu ballar qualsevol cosa! Fins i tot l'excels escamarlà tenia colla de grallers i música com Déu mana!

--------------------------
Post Scriptum: Si algun ganxet o ganxeta llegeix aquest post o era present a l'Hospitalet, l'animo també a adreçar la seva queixa als tècnics de l'IMAC. Una actuació així no pot restar impune!

La bandera al campanar (2)

Ganxetes i Ganxets,

Si treieu el cap per la finestra, encara veureu la bandera al campanar. I avui, tot i que el vent no és el típic mestral que ens oreja, la mica que fa la fa voleiar més airosa i no està tan arraulida com altres jorns.

Des de l'IMAC no crec que la vegin, perquè la seva casa resta una mica més amagada i només té dos pisos.

Salutacions!

Post scriptum: Avui no us penjo cap foto perquè ja sabeu com és i com flameja al vent.

La senyera al campanar

.

«Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat.»

Sí, sí, és ella i avui, 19 de juliol, encara hi és, encimbellada, presidint el cel reusenc.

De fet, aquest post el volia penjar ahir, però el 18 de juliol, a casa nostra, porta mals records. I és que ja fa dies que me la miro. Algú s'encarrega de col·locar-la com a símbol de festa per Sant Pere, mentre dura la festa major, i després la tornen a treure fins a la propera, però enguany no ha estat així.

Passaven els dies i encara hi era, i hi és. Pensava, jo, que potser la traurien quan s'acabessin allò que el programa oficial en diu actes posteriors a la festa major, però me'l vaig mirar i vaig veure que el darrer era el dia 5 de juliol. Què cot, doncs, celebrava la ciutat? S'apropava el 18 de juliol i vaig pensar: «—No celebrarem pas l'Alsamiento?». Si més no, aquesta bandera blanca de la ciutat, amb la rosa al mig, fou imposada per l'Ajuntament feixista d'aleshores, durant els anys 40, en substitució de la veritable, de color vermell fosc –potser que la recuperem ja, no us sembla?–. Però no vaig sentir coets de bon matí ni la banda de cornetes i tambors pels carrers. Falsa alarma.

És clar que, un bon amic, em va comentar que potser es tornava a celebrar la festa de Santa Marina, que s'escau aquest dia, amb la seva fira a Misericòrdia, on acudia la població de Reus a prendre la fresca sota els vells arbres de la plaça i a comprar alguna joguina i llaminadures per a la canalla. Però tampoc ha estat així, si més no, a Misericòrdia no me'n van saber donar raó.

Avui, doncs, em pregunto si és que no estem ja en els actes previs a les festes de Misericòrdia, més de dos mesos per avançat!, però com que l'IMAC encara no ha publicat el programa oficial, no ho puc consultar. No sé com ho aclariré, per tant, què recot fa penjada encara allí dalt, la pobra, esllanguida, si no és per algun suau oreig que de tant en tant la fa voleiar.

I és que amb els símbols s'ha de ser curós i tenir-los com a tals, si no, perden la seva funció. Les banderes onegen per algun motiu, així com els gegants i la mulassa o els balls surten per festa major. No s'ha encarregat l'Ajuntament de treure les banderes i els domassos del seu balcó, els escenaris dels concerts dels carrers i places…, perquè, doncs, no baixa la bandera del campanar? Què pensaríeu si després de Sant Pere haguéssim deixat els gegants al mig de la plaça, les galeres al Castell o els caps dels nanos a les Pescateries? Que algú o alguns són uns descurats o que els símbols se'ls passen per l'engonal. Això és el que jo penso; segur que valtros també.

Apa, tècnics de l'IMAC, poseu-vos les piles i feu-la despenjar! De fet, encara espero les vostres valoracions de la festa major –o les de la regidora fotogènica–, però després de la cagada amb els talls de la processó, més val que no remenem la merda, que a ciutat fa pudor…, a la muntanya no.

A voltes amb la democràcia

.

Seguint amb la meva reflexió del post anterior, en el darrer paràgraf, us recomano la lectura de l'article d'Antoni Viñuales, "Democràcia, la menys dolenta de les dictadures", de l'edició del dimecres 16 de juliol d'El Punt (p. 11).

Si hi reflexionem fredament, podem afirmar que té més raó que un sant baró.

Bona i profitosa lectura!

Les palles mentals reusenques

.

Quan era jove sempre oïa dir que, si te la pelaves massa, et quedaves calb i orb. Si apliquéssim aquesta saviesa popular a la nostra ciutat, a hores d'ara els perruquers poca feina hi tindrien –i menys els venedors de pintes–, així com els oculistes –com pots visitar un cec si tu mateix ja ho ets?–, encara que seria el paradís de l'ONCE. De fet, qui ens governa localment –agafem-ho com a conjunt, govern municipal i rodalies, i no només com a persona, l'alcalde– comença a semblar el de l'acudit aquell del quefe sioux: un foraster arriba al poblat sioux i pregunta pel Gran Quefe, i li contesten que és a la Gran Cascada. Quan el nouvingut pregunta on és la Gran Cascada, li contesten que el Gran Quefe se la «casca» cada dia en un lloc diferent.

I és que el tema «Gaudí» ja comença a ser la Gran Cascada reusenca –n'hi han més, però avui deixeu-me desfogar amb aquesta. Primer, que si nasqué a Reus; després, que si fou el projecte per a la façana de Misericòrdia; que si nasqué en una casa del carrer de Sant Vicenç; ara, que si féu –o se li demanà– un projecte per al Teatre Fortuny i tutti quanti…, i espereu-vos el que ens pot caure si algun inefable director de museu es troba amb una factura dels serveis prestats per una professional de l'amor de ca la Sol –prop de la casa suara esmentada on diuen les males veus que nasqué– entre els papers de l'arquitecte, de ben segur que n'hauria fet el distribuïdor!

Sóc de la creença que Gaudí va sortir per cames de la ciutat quan s'adonà que aquesta –i sobretot els qui l'habiten– no tenia remei en adonar-se que, més enllà del melic, poca cosa sabia veure més enllà –el campanar, sí, que és molt alt. De Gaudí, no en tenim res i no ens fa cap falta, però els nostres capitostos es van treure de la butxaca un Gaudí Centre –prou blasmat fins per aquells que s'autoproclamen els seus Amics–, que vés a saber per a què serveix més enllà de fer volar coloms –o sigui, comptar els visitants per tropessientos, quan jo mai hi he vist fer cap cua; previsors, ells, ja han ampliat l'horari de visita; d'això, se'n diu ser previsor, sí senyor– i omplir-se la boca d'una cosa que no saben què és –verbigràcia, un centre d'interpretació, o així ens van vendre la moto quan l'estaven fent. A més a més, en un edifici que si ja era lleig quan s'aixecà i fora de lloc al Mercadal –quants no havíem cridat i pintat allò de «goma 2» al seu davant o en alguna paret?–, amb el restiling que li han donat amb metall i vidre, ara cada cop que passes per la plaça i hi peta al sol a la façana, no para de fer-te la rateta i és d'allò més emprenyador.

La darrera pensada ha estat la de «vendre calces i calçotets» amb la campanya promocional, i marca, «Reus Vitalitat Gaudí» –els que no en vengueu, d'aquests productes, no patiu: diuen els que l'han endegat que també us arribarà l'hora (esteu avisats).

Res, xiquets: per feina, els de dalt i rodalies, no crec que hi vagin mai, però els farts de riure que ens podem fer amb ells no tenen preu. Si el Tortell Poltrona no troba pallassos per al seu circ, a la Casa de la Vila n'hi ha un pou.

I, mentre, la ciutat es va esllanguint i adormint, que potser és d'això del que es tracta, de donar al poble allò que ja inventaren els cèsars i emperadors romans perquè no els atabalessin i els deixessin manegar sense oposició: us parlo del «panem et circenses». Ja m'enteneu.